Algú em pot explicar quina és la feina del polític? No val dir allò d’escalfar la cadira i viatjar en cotxe oficial.
Perquè a l’Estatut en diuen pacte si és una llei orgànica? El TC farà la seva feina perquè per això és el garant de l’estat espanyol, les colònies no tenen cap dret: només pagar i callar. Fa uns dies aquells que deien que el finançament era insuficient ara diuen que és el millor i fan campanya per vendre aquesta “meravella”. Ens donen les escorrialles i ens volen fer creure que ens ha tocat la rifa. No tenen clar que el finançament de Catalunya està en funció del que necessiten les altres comunitats i el sobrant serà el que ens donaran? El “pacte” que Espanya te amb Catalunya no es diu estatut, es diu Decreto de Nueva Planta.
Ara aquests ineptes sense dignitat amb una colla d’il·lustres jubilats i una entitat que no es va posicionar en el seu moment perquè deia que la seva feina no és fer política, criden al poble català a manifestar-se en favor de l’estatut; demanen ajuda per fer la feina que ells no saben o no tenen valor de fer. Els agradaria quedar com uns herois després d’un cop més fer el ridícul; la societat civil no els ha de treure les castanyes del foc, si no se’n surten que pleguin, ja n’hi ha prou!
El que volem és una constitució, no volem formar part d’un estat que ens menysprea, ens humilia, ens boicoteja i ens maltracta amb el vist i plau d’aquests que ara criden a manifestar-nos. No veuen que defensar l’estatut forma part del passat on s’han quedat ancorats?. Anar per aquest camí vol dir acceptar seguir com sempre i sobre tot ser submisos.
Cal que per aconseguir aquest objectiu, TOT l’independentisme es deixi de romanços faci un front comú i d’una vegada per totes diguem PROU; cal regenerar la política, recuperar la il·lusió i per sobre de tot la nostra dignitat, si no és així no ho aconseguirem mai, seguirem sent el que som, RES.
No podem continuar renunciant al nostre dret, volem ser lliures i decidir per nosaltres mateixos, encara hi som a temps.
dimecres, 2 / setembre / 2009
dimecres, 12 / agost / 2009
1,8% o la crua realitat sobre el finançament
Prou: la conya de què tenim un gran nou sistema de finançament és una gran mentida, que dura massa, i que cal denunciar. Mirem les dades, totes públiques, i quantifiquem el gran engany del finançament.
Quines dades?
* Estimació del dèficit fiscal fet pels governs català i espanyol (any 2005, darreres dates disponibles)
* PIB Catalunya (2008): 216.923€ milions.
* Recursos que (diuen des d’aquí, no confirmen des d’allà) aportarà el nou finançament l’any 2012: 3.855€ milions.
Per començar veiem que el dèficit fiscal només baixarà l’any 2012 un 1,8% (els recursos addicionals dividit pel PIB). I quin serà el dèficit fiscal? Basem-nos en dades dels governs català i espanyol, però abans fem una prèvia per comentar que existeix dos tipus de càlculs:
* El “flux del benefici”, on els ingressos s'imputen al territori on resideixen les persones que finalment suporten la seva càrrega, al marge de qui sigui i on resideixi l'obligat legal a pagar.
* El “flux monetari”, on els ingressos tributaris s'imputen al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, que pot ser la renda, la riquesa o el consum, i els ingressos no tributaris al territori on té lloc el pagament per les unitats que el realitzen.
És a dir, el flux monetari és en funció d’on es gasten els diners, i el flux de benefici fa la hipòtesi de que algunes despeses tenen una repercussió a tot l’estat (p.e. la inversió de 152€ milions en la renovació del Museu del Prado o les despeses associades a Ministeris situats a Madrid, segons el “flux monetari” s’imputen a Madrid i, segons el “flux benefici”, es distribueixen a tot l’estat). Jo penso que el correcte és tenir en compte el flux monetari, és a dir, a on es gasten els diners de veritat, però tinguem en compte les dues metodologies.
Així doncs, quin serà el dèficit fiscal?
+ Dèficit fiscal abans del nou sistema de finançament:
* Segons el govern català, el dèficit fiscal era el 9,8% (segons flux monetari) o del 7,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 21.258€ o 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any.
* Segons el govern espanyol, el dèficit fiscal era el 8,7% (segons flux monetari) o del 6,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 18.872€ o 13.883€ milions a l’any, 2.516€ o 1.851€ per català a l’any.
+ Dèficit fiscal després del nou sistema de finançament
* Segons dades del govern català, el nou dèficit fiscal seria del 8,0% (segons flux monetari) o del 5,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 17.403€ o 12.197€ milions a l’any, 2.320€ o 1.626€ per català a l’any.
* Segons dades del govern govern espanyol, el nou dèficit fiscal seria del 6,9% (segons flux monetari) o del 4,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 15.017€ o 10.028€ milions a l’any, 2.002€ o 1.337€ per català a l’any.
Jo parteixo del flux monetari i de les estimacions del govern català, i amb aquests paràmetres surt un dèficit fiscal (el 2012, abans serà més gran) de 17.403€ milions a l’any, 2.320€ per català i any, totalment inacceptable. Però si agafen qualsevol altre paràmetre surten uns resultats igualment inacceptables (de 17.403€ a 10.028€ milions a l’any, de 2.320€ a 1.337€ per català i any). En tot cas, el dèficit fiscal baixarà només un 1,8%.
Tornem a l’1,8%. Això és segur, no? NO! No hi ha cap garantia, ja que se’ns demana un acte de fe en una xifra (els 3.855€ milions) que no surt en cap document, que el Govern espanyol no ha confirmat, i que està basat en hipòtesis molt optimistes de creixement dels recursos tributaris i subjecte a l’arbitrarietat de la lletra petita del document marc, en cap cas favorable a Catalunya. Ah, i també depèn de la voluntat política del govern espanyol el 2012, que pot ser el Partit Popular (que diu obertament que no respectarà l’acord) o el PSOE, que diu que el respectarà però segurament no ho farà (a l’igual que quan va dir que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, que traspassaria l’aeroport del Prat, o moltes altres promeses incomplertes).
Com pot ser que amb aquestes dades Puigcercós afirmi que amb el nou sistema de finançament el dèficit fiscal es reduirà un terç? Comptabilitat creativa (altrament conegut com a frau). Per arribar a aquests càlculs, Puigcercós xifra el dèficit fiscal en 15.000€ milions i els nous recursos que rebrà Catalunya en 5.000€ milions. Com????? Sí, no és conya. Puigcercós, enlloc d’utilitzar com a referència les dades d’Esquerra (la Fundació Irla fins ara xifrava el dèficit fiscal en el 10,2% del PIB, és a dir, 22.126€ milions), o les dades del govern català, pren com a referència les dades del govern espanyol per calcular el dèficit fiscal, fent una mitjana (a la baixa!) dels resultats pels fluxos monetaris i de benefici. I per arribar als 5.000€ milions, suma als recursos que donarà el nou finançament les inversions addicionals que diu que el govern espanyol farà el 2012. És a dir, baixa el punt de partida (el dèficit fiscal) i, als improbables 3.855€ milions, hi suma unes inversions addicionals que no estan garantides enlloc: si cada any el govern espanyol inverteix menys del que inicialment aprova en els Pressupostos Generals de l’estat, com pot afirmar que s’executaran unes inversions que ni tan sols han estat aprovades i que depenen, a més, d’uns pressupostos que s’han d’aprovar el 2011?
Algú podria dir que és el millor acord possible: pot ser que sigui així, però NO podem dir que és un bon acord, ja que ni tan sols cobreix el dèficit de la Generalitat d’aquest 2009. Com s’han de fer així polítiques socials? Aquest acord, a més, perpetua i legitima l’espoli fiscal i en tot cas, si s’accepta el nou finançament, cal fer pedagogia: aquest finançament (el millor possible amb el Govern espanyol més amic de la història) assegura un espoli permanent per Catalunya. És a dir, Espanya = espoli. Mirem metodologies i fonts, i surten uns números inacceptables.
Per últim, una reflexió recorrent: un sistema de finançament just depèn d’un acord entre el govern català i el govern espanyol, que mai voldrà (com ha demostrat ara). Recaptar tots els nostres impostos només es pot fer si som independents, i ser independents només depèn dels catalans.
En fi, 1,8% com a molt. Quin desastre! Quin gran engany! Quina gran estafa!
Quines dades?
* Estimació del dèficit fiscal fet pels governs català i espanyol (any 2005, darreres dates disponibles)
* PIB Catalunya (2008): 216.923€ milions.
* Recursos que (diuen des d’aquí, no confirmen des d’allà) aportarà el nou finançament l’any 2012: 3.855€ milions.
Per començar veiem que el dèficit fiscal només baixarà l’any 2012 un 1,8% (els recursos addicionals dividit pel PIB). I quin serà el dèficit fiscal? Basem-nos en dades dels governs català i espanyol, però abans fem una prèvia per comentar que existeix dos tipus de càlculs:
* El “flux del benefici”, on els ingressos s'imputen al territori on resideixen les persones que finalment suporten la seva càrrega, al marge de qui sigui i on resideixi l'obligat legal a pagar.
* El “flux monetari”, on els ingressos tributaris s'imputen al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, que pot ser la renda, la riquesa o el consum, i els ingressos no tributaris al territori on té lloc el pagament per les unitats que el realitzen.
És a dir, el flux monetari és en funció d’on es gasten els diners, i el flux de benefici fa la hipòtesi de que algunes despeses tenen una repercussió a tot l’estat (p.e. la inversió de 152€ milions en la renovació del Museu del Prado o les despeses associades a Ministeris situats a Madrid, segons el “flux monetari” s’imputen a Madrid i, segons el “flux benefici”, es distribueixen a tot l’estat). Jo penso que el correcte és tenir en compte el flux monetari, és a dir, a on es gasten els diners de veritat, però tinguem en compte les dues metodologies.
Així doncs, quin serà el dèficit fiscal?
+ Dèficit fiscal abans del nou sistema de finançament:
* Segons el govern català, el dèficit fiscal era el 9,8% (segons flux monetari) o del 7,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 21.258€ o 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any.
* Segons el govern espanyol, el dèficit fiscal era el 8,7% (segons flux monetari) o del 6,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 18.872€ o 13.883€ milions a l’any, 2.516€ o 1.851€ per català a l’any.
+ Dèficit fiscal després del nou sistema de finançament
* Segons dades del govern català, el nou dèficit fiscal seria del 8,0% (segons flux monetari) o del 5,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 17.403€ o 12.197€ milions a l’any, 2.320€ o 1.626€ per català a l’any.
* Segons dades del govern govern espanyol, el nou dèficit fiscal seria del 6,9% (segons flux monetari) o del 4,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 15.017€ o 10.028€ milions a l’any, 2.002€ o 1.337€ per català a l’any.
Jo parteixo del flux monetari i de les estimacions del govern català, i amb aquests paràmetres surt un dèficit fiscal (el 2012, abans serà més gran) de 17.403€ milions a l’any, 2.320€ per català i any, totalment inacceptable. Però si agafen qualsevol altre paràmetre surten uns resultats igualment inacceptables (de 17.403€ a 10.028€ milions a l’any, de 2.320€ a 1.337€ per català i any). En tot cas, el dèficit fiscal baixarà només un 1,8%.
Tornem a l’1,8%. Això és segur, no? NO! No hi ha cap garantia, ja que se’ns demana un acte de fe en una xifra (els 3.855€ milions) que no surt en cap document, que el Govern espanyol no ha confirmat, i que està basat en hipòtesis molt optimistes de creixement dels recursos tributaris i subjecte a l’arbitrarietat de la lletra petita del document marc, en cap cas favorable a Catalunya. Ah, i també depèn de la voluntat política del govern espanyol el 2012, que pot ser el Partit Popular (que diu obertament que no respectarà l’acord) o el PSOE, que diu que el respectarà però segurament no ho farà (a l’igual que quan va dir que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, que traspassaria l’aeroport del Prat, o moltes altres promeses incomplertes).
Com pot ser que amb aquestes dades Puigcercós afirmi que amb el nou sistema de finançament el dèficit fiscal es reduirà un terç? Comptabilitat creativa (altrament conegut com a frau). Per arribar a aquests càlculs, Puigcercós xifra el dèficit fiscal en 15.000€ milions i els nous recursos que rebrà Catalunya en 5.000€ milions. Com????? Sí, no és conya. Puigcercós, enlloc d’utilitzar com a referència les dades d’Esquerra (la Fundació Irla fins ara xifrava el dèficit fiscal en el 10,2% del PIB, és a dir, 22.126€ milions), o les dades del govern català, pren com a referència les dades del govern espanyol per calcular el dèficit fiscal, fent una mitjana (a la baixa!) dels resultats pels fluxos monetaris i de benefici. I per arribar als 5.000€ milions, suma als recursos que donarà el nou finançament les inversions addicionals que diu que el govern espanyol farà el 2012. És a dir, baixa el punt de partida (el dèficit fiscal) i, als improbables 3.855€ milions, hi suma unes inversions addicionals que no estan garantides enlloc: si cada any el govern espanyol inverteix menys del que inicialment aprova en els Pressupostos Generals de l’estat, com pot afirmar que s’executaran unes inversions que ni tan sols han estat aprovades i que depenen, a més, d’uns pressupostos que s’han d’aprovar el 2011?
Algú podria dir que és el millor acord possible: pot ser que sigui així, però NO podem dir que és un bon acord, ja que ni tan sols cobreix el dèficit de la Generalitat d’aquest 2009. Com s’han de fer així polítiques socials? Aquest acord, a més, perpetua i legitima l’espoli fiscal i en tot cas, si s’accepta el nou finançament, cal fer pedagogia: aquest finançament (el millor possible amb el Govern espanyol més amic de la història) assegura un espoli permanent per Catalunya. És a dir, Espanya = espoli. Mirem metodologies i fonts, i surten uns números inacceptables.
Per últim, una reflexió recorrent: un sistema de finançament just depèn d’un acord entre el govern català i el govern espanyol, que mai voldrà (com ha demostrat ara). Recaptar tots els nostres impostos només es pot fer si som independents, i ser independents només depèn dels catalans.
En fi, 1,8% com a molt. Quin desastre! Quin gran engany! Quina gran estafa!
diumenge, 26 / juliol / 2009
Finançament, la mentida orquestrada
És esborronador, per no dir una altra cosa, el desvergonyiment amb què el tripartit -salvant totes les distàncies històriques- fa seu el principi d'orquestració de Joseph Goebbels segons el qual "la propaganda s'ha de limitar a un nombre reduït d'idees i a repetir-les infatigablement des de perspectives diferents, per bé que sempre convergint en el mateix concepte". "No hi pot haver ni fissures ni dubtes", insistia Goebbels. I ho va resumir amb aquesta frase: "Una mentida infatigablement repetida esdevé veritat". La frase, no cal dir-ho, va fer fortuna, però no només perquè fos ell qui la digués -això, al capdavall, és anecdòtic-, sinó perquè descriu perfectament la praxi política de tot govern amb peus de fang. I el tripartit català n'és un. Després de claudicar davant Madrid acceptant un acord de finançament insultant per a Catalunya, el PSC-PSOE i els seus dos mariachi, Esquerra i ICV, han activat tots els altaveus mediàtics -incloent-hi la cort de tertulians i d'opinadors- per tal de repetir orquestradament aquestes cinc mentides:
Primera mentida: que pensem que l'acord no estava tancat ni beneït des de feia temps i que van lluitar com a titans fins al darrer minut. L'aparició estelar de Puigcercós la nit del 12 de juliol i l'agraïment verbal de Montilla a Esquerra en el seu discurset de les maravelles, són una gentilesa dels socialistes a canvi de la submissió republicana. I és que per formar un tercer tripartit, els socialistes necessiten que Esquerra sembli alguna cosa més que un simple tanoca útil.
Segona mentida: que pensem que va ser Zapatero qui va claudicar davant els 3.800 milions proclamats per Esquerra quan, en realitat, va ser Esquerra qui va claudicar davant Zapatero. Incapaç de fixar un mínim veritablement digne per a Catalunya -i assumir el risc que en no ser acceptat obligués Esquerra a sortir del govern-, Puigcercós va esperar a saber la xifra de Zapatero per convocar els mitjans de comunicació i presentar aquesta xifra com a seva. "El màxim de Zapatero són 3.800 milions? Doncs nosaltres direm que no acceptarem menys de 3.800 i, en coincidir, direm que hem sotmès Zapatero a la nostra voluntat". El més gros és que Zapatero no ha parlat mai de 3.800 milions i que aquesta xifra és un pur invent d'Esquerra.
Tercera mentida: donar multitud de xifres, de tants per cent, de bases de càlcul i de fraccions anuals a fi de confondre la societat de manera que no entengui absolutament res. La ignorància acomplexa i l'acomplexament és molt submís.
Quarta mentida: fer passar bou per bèstia grossa. És a dir, fer creure als catalans que 3.800 milions d'euros per a l'any 2012 són un guany per a Catalunya, quan només el dèficit de la Generalitat del 2008 ja va ser de 4.862 milions. La xifra acceptada per Esquerra, per altra banda, encara resulta més humiliant si tenim en compte que, com va dir Joan Ridao el 20 de setembre de 2007, "el dèficit fiscal anual que pateix Catalunya se situa al voltant dels 19.000 milions d'euros; vaja, que a cada català ens costa ser espanyol prop de 3.000 euros l'any".
I cinquena mentida: amagar-nos que som víctimes d'una doble ensarronada, atès que Espanya no ha complert mai els seus pactes amb Catalunya. Mai. Ni en el passat ni en el present. Recordem, sense anar més lluny, que l'any 2001 el govern espanyol va acordar amb la Generalitat una aportació de 1.132 milions per al tercer any d'aplicació d'aquell model de finançament, però al final només en van arribar 200.
Mentrestant, Puigcercós, ebri de cinisme, es burla dels catalans dient que "el primer que recela que l'acord es compleixi sóc jo". L'afany de poder i de notorietat d'alguns humans és il·limitat. N'hi ha que fins i tot gosen dir-se independentistes i humiliar Catalunya a canvi de mantenir-se uns mesos més en el govern. Només tenen una cosa positiva, i és que són autònoms. Caven tots sols la seva pròpia tomba.
Víctor Alexandre
Primera mentida: que pensem que l'acord no estava tancat ni beneït des de feia temps i que van lluitar com a titans fins al darrer minut. L'aparició estelar de Puigcercós la nit del 12 de juliol i l'agraïment verbal de Montilla a Esquerra en el seu discurset de les maravelles, són una gentilesa dels socialistes a canvi de la submissió republicana. I és que per formar un tercer tripartit, els socialistes necessiten que Esquerra sembli alguna cosa més que un simple tanoca útil.
Segona mentida: que pensem que va ser Zapatero qui va claudicar davant els 3.800 milions proclamats per Esquerra quan, en realitat, va ser Esquerra qui va claudicar davant Zapatero. Incapaç de fixar un mínim veritablement digne per a Catalunya -i assumir el risc que en no ser acceptat obligués Esquerra a sortir del govern-, Puigcercós va esperar a saber la xifra de Zapatero per convocar els mitjans de comunicació i presentar aquesta xifra com a seva. "El màxim de Zapatero són 3.800 milions? Doncs nosaltres direm que no acceptarem menys de 3.800 i, en coincidir, direm que hem sotmès Zapatero a la nostra voluntat". El més gros és que Zapatero no ha parlat mai de 3.800 milions i que aquesta xifra és un pur invent d'Esquerra.
Tercera mentida: donar multitud de xifres, de tants per cent, de bases de càlcul i de fraccions anuals a fi de confondre la societat de manera que no entengui absolutament res. La ignorància acomplexa i l'acomplexament és molt submís.
Quarta mentida: fer passar bou per bèstia grossa. És a dir, fer creure als catalans que 3.800 milions d'euros per a l'any 2012 són un guany per a Catalunya, quan només el dèficit de la Generalitat del 2008 ja va ser de 4.862 milions. La xifra acceptada per Esquerra, per altra banda, encara resulta més humiliant si tenim en compte que, com va dir Joan Ridao el 20 de setembre de 2007, "el dèficit fiscal anual que pateix Catalunya se situa al voltant dels 19.000 milions d'euros; vaja, que a cada català ens costa ser espanyol prop de 3.000 euros l'any".
I cinquena mentida: amagar-nos que som víctimes d'una doble ensarronada, atès que Espanya no ha complert mai els seus pactes amb Catalunya. Mai. Ni en el passat ni en el present. Recordem, sense anar més lluny, que l'any 2001 el govern espanyol va acordar amb la Generalitat una aportació de 1.132 milions per al tercer any d'aplicació d'aquell model de finançament, però al final només en van arribar 200.
Mentrestant, Puigcercós, ebri de cinisme, es burla dels catalans dient que "el primer que recela que l'acord es compleixi sóc jo". L'afany de poder i de notorietat d'alguns humans és il·limitat. N'hi ha que fins i tot gosen dir-se independentistes i humiliar Catalunya a canvi de mantenir-se uns mesos més en el govern. Només tenen una cosa positiva, i és que són autònoms. Caven tots sols la seva pròpia tomba.
Víctor Alexandre
Ple extraordinari 21.07.09
L'únic punt de l'ordre del dia va ser l'aprovació inicial del Pla d’ordenació Urbanística de Maià de Montcal (P.O.U.M.), en primer lloc el sr alcalde va fer la seva exposició, en la línia de lo bé que s’ha fet tot i la gran participació, tot seguit el sr. Regidor d’urbanisme va fer la seva valoració insistint en el mateix però fent especial menció allò que tantes vegades durant aquesta legislatura hem sentit “hem fet un projecte amb la força de la majoria que ens ha votat”
La nostra intervenció va ser:
“En primer lloc voldria dir que nosaltres estem totalment d’acord en la necessitat d’un pla urbanístic, però per fer-lo cal tenir clar quin model de poble volem, aquest POUM només vol ciment. No contempla per res els serveis a les persones de fet ja els tenim a 6 kilòmetres.
Una de les coses que ens sorprèn és la no catalogació del Montcal, tot i donar nom al poble i ser un bé patrimonial natural i paisatgístic amb les seves construccions de pedra seca, forns, deus, coves i arbres singulars, és un error? O serà per interessos de la guixera?, l’altre és la no catalogació del camí romà i els molins medievals.
Aquest POUM contradiu el creixement previst segons el pla director territorial de la Garrotxa, pel cap baix representa doblar la població, es manté l’escola en un terreny desaconsellat per ensenyament, no soluciona els problemes de la urbanització sinó que els incrementa. etc. etc.
No estem en contra del creixement i menys del desenvolupament econòmic però creiem que per aquest camí no es va enlloc, el que volem és un creixement moderat i respectuós amb l’entorn, mantenir una qualitat de vida sense perdre el tren del progrés, un cop més hem perdut la oportunitat de fer un projecte amb la participació dels veïns i veïnes de Maià, tot i que es fa bandera d’un procés participatiu per nosaltres no ha estat així, tant sols ha estat un procés informatiu i prou.
Ho hem dit més d’una vegada i ho seguim dient l’ajuntament ha de governar per a tothom, no tant sols pels qui els han votat.
Finalment voldriem dir que ha estat l’associació de veïns qui més ha pressionat per tal d’aturar el que es volia fer, amb les seves accions i reivindicacions tot i que en algunes no hi hem estat plenament d’acord. Com a grup polític amb dos regidors ben poca cosa podem fer. Ara és hora de fer al•legacions al projecte, esperem que encara que sigui per error alguna sigui acceptada. Encara queda un llarg camí.
Per tant, el nostre vot és no.”
Finalment va estar aprovat amb un resultat de 5 vots a favor i dos en contra.
La nostra intervenció va ser:
“En primer lloc voldria dir que nosaltres estem totalment d’acord en la necessitat d’un pla urbanístic, però per fer-lo cal tenir clar quin model de poble volem, aquest POUM només vol ciment. No contempla per res els serveis a les persones de fet ja els tenim a 6 kilòmetres.
Una de les coses que ens sorprèn és la no catalogació del Montcal, tot i donar nom al poble i ser un bé patrimonial natural i paisatgístic amb les seves construccions de pedra seca, forns, deus, coves i arbres singulars, és un error? O serà per interessos de la guixera?, l’altre és la no catalogació del camí romà i els molins medievals.
Aquest POUM contradiu el creixement previst segons el pla director territorial de la Garrotxa, pel cap baix representa doblar la població, es manté l’escola en un terreny desaconsellat per ensenyament, no soluciona els problemes de la urbanització sinó que els incrementa. etc. etc.
No estem en contra del creixement i menys del desenvolupament econòmic però creiem que per aquest camí no es va enlloc, el que volem és un creixement moderat i respectuós amb l’entorn, mantenir una qualitat de vida sense perdre el tren del progrés, un cop més hem perdut la oportunitat de fer un projecte amb la participació dels veïns i veïnes de Maià, tot i que es fa bandera d’un procés participatiu per nosaltres no ha estat així, tant sols ha estat un procés informatiu i prou.
Ho hem dit més d’una vegada i ho seguim dient l’ajuntament ha de governar per a tothom, no tant sols pels qui els han votat.
Finalment voldriem dir que ha estat l’associació de veïns qui més ha pressionat per tal d’aturar el que es volia fer, amb les seves accions i reivindicacions tot i que en algunes no hi hem estat plenament d’acord. Com a grup polític amb dos regidors ben poca cosa podem fer. Ara és hora de fer al•legacions al projecte, esperem que encara que sigui per error alguna sigui acceptada. Encara queda un llarg camí.
Per tant, el nostre vot és no.”
Finalment va estar aprovat amb un resultat de 5 vots a favor i dos en contra.
dimecres, 15 / juliol / 2009
La faula del petit Puigcercós i el lladre dolent
Un bon dia com cada matí, el petit Puigercós passejava pels boscos del Ripollès saltironejant i cantant xiroi.
De cop i volta un lladre dolent i malvat (digui-li lladre, digui-li Espanya, digui-li PSOE...) surt amagat de darrere un arbre cridant:
-Sóc un lladre dolent i et vinc a robar tot el que tinguis!!! (llegiu-ho amb to de lladre)
El petit Puigcercós s'espantà i digué:
-Senyor lladre, és que cada dia que passo per aquest bosc vostè em roba.
-I tu continues tenint por quan porto tota la vida fent el mateix -li etzibà el lladre.
El Puigcercós espantat mirava el lladre amb ulls tristos, quan de sobte el lladre li comentà:
-Mira petit Puigcercós, a partir d'avui farem un tracte (digui-li tracte, digui-li acord de finançament). Jo et robaré cada dia, però de cada 100 dinerets que et robi te'n tornaré 25 per comprar-te les teves llaminaduretes i així semblarà que no te'n robi tants, no?
-Però senyor lladre -digué el petit Puigcercós- si porta ja molts i molts dies robant-me cada dia que em troba al bosc. Des de que em va començar a robar ja m'ha pres 15 mil milions de dinerets! (digui-li dinerets, digui-li dèficit fiscal, digui-li expoli)
El lladre se'l queda mirant i després de rumiar una petita estoneta li digué al petit Puigcercós:
-Mira, fem un altre tracte, durant els 3 propers dies que ens trobem pel bosc i et robi et tornaré 5 mil milionets en total, què et sembla?
El Puigcercós se'l queda mirant i veié que aquell lladre no era tan dolent. Content i xiroi acceptà el tracte convençut que havia signat un acord megahiperxupiguai amb el lladre i després d'acomiadar-se abraçats, cadascú seguí el seu camí.
Moralitat: "ojos que no ven... cartera que te vuela"
Enviat per Babunski
De cop i volta un lladre dolent i malvat (digui-li lladre, digui-li Espanya, digui-li PSOE...) surt amagat de darrere un arbre cridant:
-Sóc un lladre dolent i et vinc a robar tot el que tinguis!!! (llegiu-ho amb to de lladre)
El petit Puigcercós s'espantà i digué:
-Senyor lladre, és que cada dia que passo per aquest bosc vostè em roba.
-I tu continues tenint por quan porto tota la vida fent el mateix -li etzibà el lladre.
El Puigcercós espantat mirava el lladre amb ulls tristos, quan de sobte el lladre li comentà:
-Mira petit Puigcercós, a partir d'avui farem un tracte (digui-li tracte, digui-li acord de finançament). Jo et robaré cada dia, però de cada 100 dinerets que et robi te'n tornaré 25 per comprar-te les teves llaminaduretes i així semblarà que no te'n robi tants, no?
-Però senyor lladre -digué el petit Puigcercós- si porta ja molts i molts dies robant-me cada dia que em troba al bosc. Des de que em va començar a robar ja m'ha pres 15 mil milions de dinerets! (digui-li dinerets, digui-li dèficit fiscal, digui-li expoli)
El lladre se'l queda mirant i després de rumiar una petita estoneta li digué al petit Puigcercós:
-Mira, fem un altre tracte, durant els 3 propers dies que ens trobem pel bosc i et robi et tornaré 5 mil milionets en total, què et sembla?
El Puigcercós se'l queda mirant i veié que aquell lladre no era tan dolent. Content i xiroi acceptà el tracte convençut que havia signat un acord megahiperxupiguai amb el lladre i després d'acomiadar-se abraçats, cadascú seguí el seu camí.
Moralitat: "ojos que no ven... cartera que te vuela"
Enviat per Babunski
dimarts, 14 / juliol / 2009
El gran engany del finançament
S’ha consumat el que molts esperàvem des de fa temps: l’acceptació per part de la Generalitat del model de finançament proposat pel Govern Espanyol. L’orquestra mediàtica organitzada per lloar les bondats i meravelles del model ja ha començat. Tots els opinadors de l’òrbita del tripartit estan escrivint centenars de pàgines dient que el nou sistema de finançament és excel•lent. La realitat, però, és una altra.
Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat es vol transmetre.
El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.
A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.
En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).
En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".
Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.
Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.
2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.
3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.
En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.
L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.
Cal assenyalar una sèrie de fets objectius que desfiguren la imatge triomfalista que des del Govern de la Generalitat es vol transmetre.
El model que s’ha acceptat és el mateix que va presentar el ministre Solbes al desembre de 2008, confirmat en paraules de la mateixa ministra Salgado. És un model on l’Estat recapta tots els diners mitjançant l’Agència Tributària i, llavors, decideix quants en destina a finançar les comunitats autònomes. Per tant, és un model on la quantitat de recursos que finalment rep la Generalitat depèn únicament i exclusivament de la quantitat total de diners que el Govern espanyol vulgui destinar al finançament del conjunt de les comunitats autònomes. El debat de si el model de finançament compleix o no l’Estatut és un debat que es fa des del reconeixement i acceptació d’aquesta dependència, d’aquesta autoritat de l’Estat a cobrar els nostres impostos i decidir unilateralment quina part ens retorna. És una anàlisi feta des de dins de la gàbia –legal i mental– espanyola. És una visió autonomista de la nostra realitat política i econòmica que s’ha demostrat que no condueix enlloc.
A més, les xifres que s’estan donant des de Catalunya no han estat confirmades per la ministra d’Economia. Salgado només ha fet públic que l’Estat injectarà uns 11.000 milions d’euros addicionals al sistema de finançament, l’any 2012, en relació als que hi posarà enguany, però en la roda de premsa de presentació del model, va afirmar que “això només és una previsió que dependrà de l’evolució dels ingressos tributaris” i que “els càlculs i conclusions a què puguin arribar cada comunitat autònoma sobre els diners que els poden tocar el 2012 no eren oficials, sinó simples estimacions que no volia comentar”. La conseqüència lògica d’aquesta afirmació és que els 3.800 milions d’euros per al 2012 que alguns estan proclamant als quatre vents, només són una suposició que no té cap garantia d’esdevenir una realitat ni tampoc han estat reconeguts i acceptats per part del Govern de l’Estat espanyol.
El nou sistema de finançament està dissenyat perquè res no canviï. Els diners que rep cada comunitat depenen de la participació en la recaptació obtinguda en el seu territori d’una cistella d’impostos –concretament, el 50% de l’IRPF i de l’IVA i el 58% dels impostos especials–, ajustada en més o menys diners per tres fons diferents.
En primer lloc, hi ha el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, que assegura que es cobreixen les prestacions dels serveis públics fonamentals (salut, educació i serveis socials). A aquest fons s’hi destina el 80% dels diners del total de finançament de les comunitats autònomes. La Generalitat volia que fos el 65% del finançament total. Les variables que es tenen en compte a l’hora de repartir els diners d’aquest fons entre les comunitats autònomes són la dispersió de la població, l’envelliment, la insularitat, la superfície i la població en edat escolar. Cap d’elles són les variables que defensava la Generalitat (immigració i diferència de preus entre comunitats autònomes).
En segon lloc, hi ha el Fons de Suficiència Global, que garanteix el finançament de la resta de competències de les comunitats autònomes. Si una comunitat autònoma perd diners amb el que es reparteix amb el Fons de Garantia de Serveis Fonamentals, l’Estat li compensarà amb el Fons de Suficiència Global, de manera que cap en sortirà perdent. El paper que juga aquest fons en el sistema de finançament queda clar en una frase que hi ha en el PowerPoint que té el Ministeri d’Economia i Hisenda penjat a la seva web: "Este Fondo asegura que cada CCAA mantiene el statu quo y ninguna pierde".
Finalment, en tercer lloc, hi ha dos fons de signe contrari: el Fons de Competitivitat, per a les comunitats amb més riquesa i que fan un major esforç fiscal i el Fons de Cooperació, per a les comunitats amb menys riquesa relativa. Amb aquests dos fons, l’Estat pot acabar d’ajustar els diners que rep cada comunitat segons li convingui políticament en cada territori.
Aquest sistema de finançament és molt insolidari i injust per a Catalunya. Perquè el model fos just per a Catalunya hauria de complir tres criteris:
1. Ordinalitat: un territori no pot perdre posicions en el rànquing de PIB per càpita després de l'aplicació del sistema de finançament.
El model de finançament acceptat per la Generalitat no compleix el principi d’ordinalitat. Amb les xifres que s’han fet públiques, Catalunya baixarà posicions en el rànquing de PIB per habitant després de l’aplicació dels diferents fons del model.
2. Transparència: les condicions que ha de complir un territori per poder ser beneficiari del sistema, és a dir, rebre més diners del que paga d’impostos, han de ser conegudes i quantificables. Per exemple, la UE estableix que les regions que tenen dret a rebre transferències en aplicació de la solidaritat són aquelles amb un PIB per habitant inferior al 90% de la mitjana europea.
El nou model de finançament no és transparent, l’únic que fa és que totes les comunitats es mantinguin com estaven per evitar un conflicte polític territorial i, per tant, manté la situació d’espoli de Catalunya. Per exemple, l'Aragó, la Rioja o Cantàbria –totes amb un PIB per habitant superior a la mitjana espanyola– haurien de contribuir al sistema i, en canvi, amb el nou model de finançament, totes rebran més diners de l'Estat del que paguen d'impostos.
3. Limitació quantitativa: la contribució neta de cada territori al sistema, és a dir, la diferència entre el que paga i el que rep, ha de tenir un límit per tal d'evitar excessos de contribució que perjudiquin el seu desenvolupament. Hi ha països que aquest límit el tenen fixat explícitament. Així, per exemple, el Tribunal Constitucional alemany limita la solidaritat interterritorial al 4% del PIB de cada regió.
En canvi, el nou sistema de finançament no fixa cap límit a la solidaritat de Catalunya. El dèficit fiscal de Catalunya és del 10% del PIB i amb el nou model de finançament no hi ha cap garantia que es redueixi.
L'actual model de finançament, doncs, consolida la dependència financera de la Generalitat de la voluntat política del Govern de l’Estat espanyol que hi hagi en cada moment, no compleix el principi d’ordinalitat, no és transparent i és abusiu quantitativament per a Catalunya.
La Generalitat ha acceptat perpetuar l’espoli fiscal dels catalans, que després de l’acord de finançament serà d’uns 2.500 euros a l’any per persona.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
